jueves, 11 de octubre de 2012

Article del professor Xavier Martínez Celorrio, sociòleg de la UB...


http://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=4&sqi=2&ved=0CDMQFjAD&url=http%3A%2F%2Fwww.eldiario.es%2Fzonacritica%2FEspana-pierde-Cataluna-dijo-Unamuno_6_47305271.html&ei=2Z53UKNths6EB-KxgZAK&usg=AFQjCNHcZHBnEQUgf1TMV-_CcDz1UoCe6g&cad=rja
Per si no ho sabieu:

Carta oberta al senyor Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón, ponent constitucional
 
Distinguido y admirado don Miguel,
En vano he esperado que terciase usted en el debate sobre el proceso de secesión de Catalunya.
Como al parecer, el principal argumento contra la declaración unilateral de independencia es su ilegalidad en términos constitucionales, me gustaría que usted recordase a los españoles en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio español, y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en su redacción.
Porque era a nombre suyo, de usted, el sobre que llegó, con membrete del Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde se estaba debatiendo tan espinoso asunto.
Haría usted una gran aportación a la democracia si revelase los términos en que el Ejército amenazaba con su intervención en caso de que el contenido del sobre no se incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional.
Y así seríamos conscientes todos los ciudadanos de que la máxima norma del ordenamiento jurídico español fue impuesta bajo coacción y con graves amenazas.
Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los contratos firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados de origen y nulos de pleno derecho.
La anterior petición no menoscaba la alta consideración que nos merece su ilustrada aportación humanística e intelectual a la convivencia entre los ciudadanos de este país (muy pronto, países, espero).
Reciba mis más respetuosos saludos.
Suyo,
Enric Casulleras  
Profesor de la Universitat de Vic 

jueves, 4 de octubre de 2012

Perdre els papers Manuel Baixauli
 El País- 03.10.2012

 A mi, la batalla dialèctica entre Catalunya i una bona part dEspanya per lanhel dautodeterminació de la primera em fa pensar en la situació de tantes dones que, pel motiu que siga perquè és un tirà, o perquè simplement ja no lestimen, volen deixar el marit i viure al seu aire, independents. El marit pot reaccionar de distintes maneres: pot suplicar disculpes i prometre un canvi dactitud, pot emprenyar-se i proferir amenaces, pot, fins i tot, passar de la paraula a lacció, o pot acceptar-ho esportivament i aconseguir que la relació es mantinga en làmbit de lamistat, que és lopció, crec, més sensata; i la més rendible, a llarg termini. Però els espanyols no destaquen al món, precisament, per la seua sensatesa. Fins ara, des dEspanya, Catalunya i els catalans no sels ha tractat mai com uns iguals. Un inventari de les petites i grans frustracions sovint humiliacions infringides pel poder de Madrid als catalans no cap ací; ens hi caldria una enciclopèdia. I van des de la imposició duna simple matrícula de cotxe fins a la mutilació de tot un estatut. Fa només uns anys, el sentiment independentista a Catalunya era minso. Per què creuen vostés que sha disparat? Jo no en tinc dubte: el marit, un marit prepotent, mancat dautocrítica, ha travessat amb els seus excessos la línia roja i ha provocat un punt dinflexió. Quan dins dun individu o dun poble ha crescut el desig, la necessitat, de ser lliure, és impossible tornar-lo a sotmetre. També hi ha, és clar, la crisi. Segons alguns experts en economia catalans, una Catalunya fora dEspanya esdevindria, després duns primers anys difícils, un dels països més solvents dEuropa; segons alguns polítics i alguns diaris espanyols, en canvi, Catalunya hi quedaria a la cua. No entenc prou deconomia, però sé que els polítics i els mitjans espanyols que diuen això també prohibeixen que un valencià puga triar el canal de televisió que vol veure o, quan Pepe xafa, amb tota la mala llet possible i davant les càmeres, la mà de Messi, diuen que Messi ha fet teatre. Credibilitat zero, doncs. Segons ells, Catalunya sense Espanya no va enlloc; és més, consideren que Catalunya és un problema, que només genera maldecaps. Com quedem? Si Catalunya és un problema per a Espanya, per què Espanya (rei inclòs) es posa tan histèrica davant la perspectiva duna separació? A un costat veig unes multituds pacífiques, mobilitzades per una il·lusió; a laltre, cares llargues que profereixen amenaces, aferrant-se a unes lleis fetes a la seua mida i interpretades per ells, i també gens dissimuladament a lexèrcit. No sé si avui en dia, dins del marc europeu, dins del món civilitzat, un exèrcit pot xafar lanhel dun poble que sexpressa pacíficament. Això només passa en països on governen tirans. Sí que sé, però, que quan un marit amenaça amb la violència la seua companya, és perquè ha perdut totalment els papers i ja no hi veu marxa enrere